estaré liat

com que a partir de demà no existiré en format físic, us deixo les meves dades de contacte per si necessiteu que em faci ressò d'alguna notícia o em cagui en la puta mare d'algú. sabeu que us estimo i que pensaré en vosaltres mentre m'estigui gratant l'escrot sota una palmera. aniré passant per aquí cada cop que m'indigni per alguna cosa. no trigaré, ja veureu.

jair domínguez, (Rennes le Chateau, 1873) àlias en jordi mir de l'escala, àlias jair el-nasri, àlias "el turco dumois", àlias shigeru juscafresa

estat civil: casat

gènere: druida tauren de nivell 15

estudis: BUP, COU, KGB.

ocupació: dona de neteja de peep-show, poeta, domador de lleons.

propers projectes: insultar a la gent de manera aleatòria, la segona hora, polònia, crackòvia, jesucrist era marica, la sel·lecció catalana, tocar-me els ous en públic.

destí de vacances: westham, província d'aragó.

postre preferit: hitler de coco.

contacte: aquí sota, on diu "comentaris".

gent que, involuntàriament, fa ràbia

- el cantant de celtas cortos.

- la gent que diu "¿vas a bajar?" al bus. he descobert la solució: has de dir "si" i barrar-li la sortida amb els braços. després li dius que no l'has entés.

- antonio asensio jr.

- jesús calleja

- marta nebot

- la gent que va en cotxe per l'autopista i, quan hi ha una tempesta que sumeix el món en una penombra infernal, no encén els llums "perquè encara no és de nit". tan de bo els seus fills facin el mateix i els passi per sobre un camió de 16 eixos.

- antonio montero (és el de la foto de dalt. ja sé què esteu pensant, però la resposta és no: encara no existeix un canó que dispari càncer contagiós)

el nom

el nom sempre és important. imagineu un nen que neix i no li poses nom. li dius simplement "nen" o "vine aquí, gitanet". aquell nen no podrà ser mai res. de la mateixa manera, un programa sense nom no pot tirar endavant. mireu el que li va passar al programa aquell del manel fuentes que no tenia nom; un dia es deia "teatre català" el dia següent es deia "amb manel fuentes". total, que es va ensorrar perquè no tenia un nom clar. ah no, calla, que es va ensorrar perquè era una puta merda.
el cas és que, com sempre, ara arriba el moment de pensar nom pel programa a corre-cuita. a mi m'agrada el que tenim, però clar, sempre està bé pensar en altres possibilitats per si de cas et demanen un canvi. aquí tinc les propostes, però necessito quye m'en doneu de noves:

• "españa a las doce"
• "loquendo y los trogloditas"
• "maricón el que ho escolti"
• "els migdies amb tomás roncero"
• "guia d'andorra"
• "humor amb michael el renegado"
• "better anos"
• "cristiano ronaldo"
• "els fills de puta aquells que fan el merda per antena, però al menys la millonada que cobren no la paguem els contribuents"
• "megan fox desnuda"

tu deus ser un imbècil

el senyor d'aquí dalt és javier armentia, i és un divulgador científic que dirigeix el planetari de pamplona. ha dirigit la col·lecció "vaya timo" on es desmonten una per una totes les teories no científiques que ens rodegen. m'encanta aquest tipus de gent. i quan dic m'encanta vull dir que tan de bo la seva mare l'hagués parit en una bassa de sang als tres mesos.

el llibre que tinc ara a les meves mans es titula "la conspiración lunar ¡vaya timo!" (observi's la col·locació de signes d'admiració al títol del llibre: si, els científics van d'aquest pal). al llibre es tracta de desmuntar l'extesa creència que l'home no va arribar mai a la lluna. pel que sembla, el fet que la gent es pregunti coses com "per què no hi han anat més cops?" o "com és que hi ha roques de cartró pedra a la lluna?" o "perquè apareix stanley kubrick al costat de l'aldrin?" posa molt nerviosa a la comunitat científica. tan nerviosa que han hagut d'encetar una col·lecció, movilitzar a tres o quatre divulgadors i combatre la ignorància que regna al món. alguns títols de la col·lecció són:

• La conspiración lunar, ¡vaya timo!
• El creacionismo, ¡vaya timo!
• La sábana santa, ¡vaya timo!
• La religión, ¡vaya timo!
• La homeopatía, ¡vaya timo!

em pregunto com és que no han tret "el islam, ¡vaya timo!". potser el bo d'en javier armentia no és tan imbècil com sembla i es cobreix les esquenes per no aixecar-se un dia amb un moro amb una bomba a sota el llit.

estic llegint "la conspiracón lunar, ¡vaya timo!". és un llibre on descobrim que l'home va arribar a la lluna. els arguments científics irrefutables que proposa l'autor (un llicenciat en física de 32 anys) són d'aquest calibre:

"en la fotografía se puede observar claramente al astronauta con polvo lunar adherido a su cara y ropa"

per sort, l'autor ens ha indicat que es tracta de "polvo lunar", perquè qualsevol incrèdul que estigui llegint el llibre podria pensar que li han posat betum per sobre. però n'hi ha més:

"Hay gente que se pregunta como es que la NASA perdió misteriosamente los videos de la misión Apolo. Eso es totalmente falso. Esos vídeos no están perdidos, sinó deslocalizados en algún almacén donde hay miles de cintas. Teoría desmentida."

jo em pregunto: cal fer llibres per desmentir llegendes urbanes? és possible que hi hagi algú tan subnormal com per escriure un llibre que es digui "la religión, ¡vaya timo!" i destrueixi 5000 anys d'història amb frases com "la creencia en un Dios creador no tiene base científica". bé, company, tampoc té base científica creure que en txiki acabaria fitxant maxwell i aquí el teniu. potser és que m'estic fent vell, però ara per ara la meva ment està igual de preparada per creure que el Fill de Déu apareixerà al mig de la plaça sant jaume amb la pixa a l'aire que en la teoria del big bang. divulgadors científics, aneu a divulgar a la vostra puta mare.

les dones i l'humor

sovint es pregunta en els ambients televisius per què hi ha tan poques dones guionistes i de seguida s'alcen veus cridant alguna d'aquestes opcions:

a) les dones no saben escriure

b) les dones no saben escriure humor

c) n'hi ha poques

d) les dones haurien de ser a casa, fregant

la resposta correcta, bastards, és la c. hi ha poques dones que escullin el camí de l'humorisme escrit. i és una llàstima, perquè sovint estan més xiflades i tenen recursos menys gastats que els dels pollosos guionistes que porten anys abusant dels acudits de la duquesa de alba et cetera.

ara bé

així com sempre defensaré la figura de la dona guionista, el que cal aclarir d'una vegada per totes és que

les dones que pretenen fer gràcia fan pena.

és una cosa genètica, no patiu. recordo una vegada que algú va intentar vendre'm un fitxatge de la següent manera:

"t'he de presentar un tia que fa uns diàlegs de puta mare! et pixes! és com el buenafuente en tia! l'heu de fitxar!"

l'heu de fitxar. com si jo fos jaume roures.

les dones no poden fer humor. poden escriure humor. poden dirigir un programa d'humor. poden produir, crear i millorar un programa d'humor. però no poden plantar-se davant d'una càmera a explicar acudits i a fer monòlegs.

paz padilla, eva hache, lloll beltran, mary santpere, lina morgan, pilar rubio, marta nebot, patricia conde, maitena, ángel garó. són tot senyores que en algun moment de la seva carrera han hagut de carrossar el tag "será la encargada de poner la nota de humor". nois, cada cop que algú escriu això se li hauria de matar un fill a la carretera. les dones d'aquesta llista també tenen en comú que no fan ni puta gràcia. no només això sinó que, com assegura una veu autoritzada (i femenina), les dones humoristes "tristegen". quina explicació té això? doncs una de ben senzilla: cada cop que veiem una dona dalt d'un escenari tractant de fer-nos riure, una part del nostre subconscient s'imagina a la nostra mare, pobra, fent el ridícul davant d'una colla d'imbècils per guanyar-se les garrofes i alimentar-nos. i això, companys, és trist. tristíssim.

enquesta ràpida

esteu a favor o en contra de la pena de mort? pista: abans de respondre mireu la foto de dalt.

nou logo

el mestre àlex proposa un nou logo pel p.i.d. com podeu observar, hi apareixen els símbols que més por fan als enemics de la pàtria: una estelada sagnant i un ase català amb ales de batman. si voleu samarretes contacteu amb ell in person, que posarà a treballar als negres que té encadenats a la màquina.

gent que treu p.i.d.

semblava que la campanya del p.i.d. encetada aquí i continuada aquí pel germà josep i aquí pel germà trebor havia arribat a un punt d'estancament però, per sort, ha ressuscitat de mans d'un vell conegut com en bernie ecclestone. l'entranyable avi s'ha destapat amb un carrussel de barbaritats que ens han omplert de joia als partidaris de la filosofia d'extrem-centre:

"al margen de que Hitler se dejase llevar en un determinado momento e hiciese cosas que no sé realmente si quería hacer o no, lo cierto es que estaba en posición de conseguir que se hicieran cosas"

"Los norteamericanos tal vez creían que Bosnia era una ciudad de Miami"

"eliminar a Sadam Hussein fue una mala idea"

esment apart mereix aquesta dada biogràfica del seu col·lega max mosley:

"los padres de mosley se casaron en la década de 1930 en Berlín, en casa de Joseph Goebbles y Hitler actuó como testigo de la boda"

quina estampa, senyors. no us encantaria haver estat quan el führer himself va llegir el poema?

el català ha mort

després de la tesi doctoral del professor moriarty sobre una de les xacres del nostre llenguatge, em veig esperonat a denunciar un concepte que creia eradicat i que l'altre dia em va petar a la cara: el català no té suficients paraules per abastar tots els conceptes que ens rodegen.
com a mostra, us deixo l'extracte d'un diàleg que vaig sentir ahir entre dos catalano-parlants


INTERFECTE 1.- "m'estic baixant la setena temporada de 24"

INTERFECTE 2.- "és molt fea"

displicència

displicència [1803; del ll. displicentia, íd.] f Qualitat de displicent.

displicent 1 adj Que no troba gust en res, que no posa interès en res.

2 adj Persona a qui li és igual ser de l'espanyol o del barça.

3 f Imma Pedemonte.