ser de ciutat

al llarg de la meva vida he anotat curosament coses que fa la gent de ciutat fora del seu hàbitat natural. hi ha gent de ciutat i gent de ciutat. després hi ha gent de polígon. i gent de cornellà. són tot diferents conceptes. jo parlo dels que fan servir expressions com "ser de poble" o "provincià" amb caràcter pejoratiu. aquesta gent fa coses com

• comprar-se una motxilla, un buff i un polar de the north face per anar en bicicleta per la diagonal.
  
  
• comprar-se un cayenne pensant que és un 4x4.
  
  
• comprar-se un touareg pensant que és un 4x4.
  
  
• comprar-se un x3 pensant que és un 4x4.
  
  
• comprar-se un 4x4 sense saber què és.
  
  
• parlar en català amb el seu fill però posar-li de nom "mauro".
  
  
• anar amb un anorak belstaff a port de la selva "perquè hi fa tramuntana".
  
  
• posar-se xandall per anar a port aventura.
  
  
• entrar amb el gos a la fruiteria i deixar que el puto pequinès llepi els enciams.
  
  
• parlar amb el primer pagès que troben i parlar-li en castellà i lentament, a ser possible amb infinitius i conceptes molt concrets: "mí querer oro" o "¿dónde comer?"
  
  
• treure's el rolex submariner a la platja "perquè no es mulli".
  
  
• portar el nen al zoo i mostrar-li una girafa tot dient "mira qué bonito el guau-guau"

fills de puta tots.

nadal i els jueus

tot l'odi que sorgeix d'israel és perquè no creuen en el nadal. les cares de mala llet de l'olmert i de la filla de puta de la tzipi livni són degudes al fet que mai s'han llevat emocionats al matí per anar a veure si hi havien regals dins els mitjons.

algú molt llest va dir que s'estan cobrant el xec en blanc de l'holocaust. potser ara és el moment de presentar a les eleccions a un nazi independentista i del barça. té el meu vot.

zen

un ésser sense ànima m'ha usurpat la xapa frontal del meu estimat sèrie 3. pensava que havia apartat el materialisme de la meva vida i que, realment, no sentia cap tipus de lligam amb el meu cotxe. però en veure aquesta barbaritat, alguna cosa dins meu va dir-me el contrari. i això no pot ser.

en aquestes dates tan propícies per l'amor, la bonhomia i l'esperança, l'esdevenidor ens dóna lliçons d'aquest tipus: per més que tracteu de ser ànimes lliures, sempre hi ha un malparit que us fa tornar al patètic nivell terrenal.

us deixo amb un dels més brillants diàlegs sobre el tema que s'han fet mai. bon nadal, adorables bastards.


LANCE
Still got your Malibu?

VINCENT
You know what some fucker did to it
the other day?

LANCE
What?

VINCENT
Fuckin' keyed it.

LANCE
Oh man, that's fucked up.

VINCENT
Tell me about it. I had the
goddamn thing in storage three
years. It's out five fuckin' days
-- five days, and some dickless
piece of shit fucks with it.

LANCE
They should be fuckin' killed. No
trial, no jury, straight to
execution.


Quentin Tarantino & Roger Avary, 1994

porra 2009

a petició del geni dadaista roi marphille, aquí va un inici de llista de gent que fa tota la pinta que moriran durant el 2009. espero que m'ajudeu a completar-la. no hi ha diners pel mig, però si la satisfacció d'atorgar vida o mort com uns frodos qualsevols.

la meva aposta:

michael jackson

ariel sharon

manuel fraga

john galliano

david rockefeller

duquende

estareu pensant, "estàs apostant a cavall guanyador, fill de puta, ens has decebut". bé, mariques, aquí van un parell d'apostes fortes:

avril lavigne

usain bolt

que Déu reparteixi sort.

feina

és complicat trobar una bona feina. les de dictador africà escassegen i ja no està permés per llei guanyar-se la vida caçant éssers humans. per tant, si sou dels privilegiats que podeu dedicar-vos als que us doni la gana, permeteu-me assessorar-vos breument. només hi ha dos tipus de feina: les feines de marica i les feines d'home. trieu la que més us agradi, però davant del dubte i per fer-ho entenedor als que tingueu una hèrnia cerebral les he separat en dos grups:

feines de marica

- funcionari
- monitor de gimnàs
- creatiu argentí
- escriptor de llibres d'autoajuda
- estudiant
- psicòleg
- arquitecte
- notari
- jugador de pòker online
- agent de viatges
- infermer
- expert en reciclatge
- activista de greenpeace
- repartidor de propaganda de ic-v
- massatgista de fernando verdasco

feines d'home

- caçador de recompenses
- escriptor alcohòlic
- traficant d'esclaus
- firaire
- barman
- batman
- pintor alcohòlic
- jugador de pòker de timbes il·legals
- organitzador de baralles il·legals a can tunis
- músic fracassat
- pianista de festes rollo eyes wide shut
- metge expert en èbola
- líder d'una secta
- artista heroinòman que pot pintar el futur
- dyango

grans farses de catalunya: els bolets

que em perdoni el meu estimat i adorat òscar dalmau pel que diré a continuació, però els bolets estan sobrevalorats.
em mirava l'altre dia el "caçadors..." on apareixia un paio sobreexcitat que trobava un bolet de collons, de pam i mig amb pinta de ser de porexpan vernissat. el tio l'agafava tot cofoi i deia "això amb all i julivert està boníssim".

escolti'm, mestre, amb all i julivert TOT ESTÀ BO. un senyor molt llest va dir que si et fregues les mans amb all i julivert i te les llepes, estan bones. si suques un gat mort en all i julivert, també està bo.

tornant als bolets: segur que hi ha una gran satisfacció en aixecar-se a les cinc del matí, recórrer mitja puta garrotxa en un lada niva, baixar per un pendent rocallós ple de pedres esmolades com ganivets i tot per omplir un cistell d'ous de reig. a mi em sembla molt bé. però el drama ve després. penseu que aquest boletaire se'n va a casa a gaudir de la captura? no sigueu idiotes. quin sentit tindria? el caçador de bolets viu del ritual posterior: passejar per la plaça del poble, deixant bocabadada a la gent amb el seu quilo i mig de pinetells, escoltant frases com "collons de Déu, quins pinetells tan macos", "paquitu, ets el millor boletaire de la contrada" o "paquitu, si no fessis tanta pudor a caca et menjaria la polla aquí mateix". però el que espera en paquitu és la pregunta que tothom té ganes de fer però ningú li fa:

"D'ON ELS HAS TRET, AQUESTS PINETELLS?"

en paquitu porta tot el puto matí esperant aquest moment màgic i clau en la vida de tot boletaire. el moment que dóna sentit a aquesta ancestral tradició de merda. el moment en que en paquitu pot respondre:

"A TU T'HO DIRÉ"

bé, si aquest fos un món governat per la llei de la justícia divina, cada cop que un boletaire diu aquesta frase, hauria d'aparéixer Nostre Senyor Jesucrist tranformat en una estaca de ferro i reventar-li la carcanada.

que n'aprenguin

nois, aparquem la polèmica amb els frikis dels amics de rac1 i passem a altres temes.

espereu, que encara vull comentar alguna coseta.

m'ha semblat llegir, entre moltes subnormalitats, que estic en contra dels fòrums. res més lluny de la realitat. m'agrada que la gent es relacioni, encara que sigui de forma virtual, i seria un contrasentit que un tio com jo, que ingressa pasta per cada comentari que es publica aquí, estigui en contra del diàleg cibernètic.

una de les comunitats virtuals que més em fascina és el facebook. el facebook és un invent del dimoni. és una web que et demana la teva adreça de correu electrònic i el password. és com si un romanès t'atura pel carrer i et demana la VISA i el pin. penseu-hi.

ara bé, els grups que s'hi creen són d'un dadaisme meravellós i s'hi destil·la un ambient de germanor i positivisme lògic que m'agrada. no tinc compte de facebook, però si en tingués m'afegiria als següents grups:

"jo també vaig riure veient a cannavaro xocar contra el pal"

"volem un sarkozy català"

"tret a la nuca de tomás roncero"

"que atropellin a saura a 60km per hora"

i evidentment al de "amics de la segona hora". això si que són amics, nanos: ni un comentari negatiu, tot és alegria i bonhomia. gent incondicional que et diu que ho fots bé i et tiren floretes. fan que et pugi l'autoestima cada cop que ho llegeixes. no els veureu enviant mails dient "heu perdut un oient perquè avui heu fet un acudit de cecs", "heu perdut un oient perquè el pérez esquerdo té veu de dona" o "el jair domínguez és un fill de puta, heu perdut un oient". no, els amics de la segona hora no fan aquestes coses. són fidels al 100%. dignes d'admiració. algú n'hauria d'aprendre.

fanatisme

no hi ha paraula més pejorativa que fan. implica coses terribles, coses que surten a "callejeros": gordos suats amb samarretes del barça temporada 94-95 o col·leccionistes de nines de porcellana més bojos que una cabra. en veure que la paraula fan ha passat a estar estigmatitzada per molts sectors, l'astut fan ha decidit canviar-la per d'altres com amic, seguidor o furofu.

amicsderac1, per exemple, són un d'aquests llocs on gent amb un estrany sentit de la propietat s'ha fet seva una emissora de ràdio. desconec si existeixen uns amics de catradio o uns amics de ràdio estel, de manera que parlaré desde la ignorància, cosa que acostumo a fer tot sovint.

el cas és que en aquesta web s'hi ajunta gent de tot tipus, alguns més llestos, d'altres menys, que diuen la seva sobre tot el que es cou en aquesta emissora. em sembla bé. jo faig servir aquest blog per dir el que em surt dels ous des que el meu psiquiatra em va recomanar fer-ho. el problema és que allà no hi ha exposicions més o menys pensades. allà hi ha variacions sobre un mateix tema: la programació d'una puta ràdio. hi entra gent a dir que si li agrada més una veu que altra o que tal persona no està qualificada per presentar un magazín o d'altres que pregunten què se n'ha fet de tal o qual locutor que fa temps que no se'n sap res. m'agradaria enviar un missatge per a aquesta gent:

COMPREU-VOS UN AMIC.

sembla que el meu odiat facebook ha fet molt de mal a aquestes webs de merda, cosa que m'alegra. potser la involució de l'espècie no és tal i, finalment, la gent ha descobert que discutir per internet és com picar ferro fred. n'hi ha uns quants, emperò, que encara no ho saben i, emparats pel seu nick, tracten de fer-se sentir en aquestes àgores de mònguers.

si la natura és mínimament justa, no tindran hereus que segueixin postejant.

senyals

no sé si guanyarem avui al madrid o què, però jo sóc un tio supersticiós i em refio dels senyals que em brinda l'esdevenidor. porto dies llegint titulars com "salgado será el antimessi", "juanito y once más", "los derbys se ganan con casta" i un altre que m'ha frapat, aquest més llarg, que deia "en la copa davis también daban a españa por muerta, jugaba en campo contrario y nadie apostaba un duro por la victoria española. pero al final GANAMOS".

tot això em feia presagiar coses dolentes, perquè contra la ignorància no s'hi pot fer res: onze garrulos corrent sense cap i amb idees d'aquest tipus inserides al seu subconscient poden ser perillosos. si a sobre hi barregem elements patriòtics i (el més dolorós de tot) comparen el barça amb argentina, la cosa es complica.

però tot això ha canviat amics, i de quina manera, quan m'he trobat un haiku al carrer que m'ha alegrat el dia. una frase curta i contundent que resumeix en la seva magnificència el sentiment de molts éssers humans:

entrenar la ment

hi ha molt de subnormal suelto pel carrer. sé que sou persones amb el do de la visió i aquest fet no se us escapa. per això m'agradaria proposar una nova activitat/happening a realitzar pels carrers de la ciutat on desenvolupeu les vostres activitats vitals. jo l'he començat a posar en pràctica i en veritat que funciona.

es tracta de convertir la vida en un joc educatiu. l'ésser humà, que ja varia la seva conducta pel sol fet que caiguin quatre gotes del cel, no està preparat per fer anar el cervell quan se l'apreta una mica. posem a prova a aquests fills de puta. observin com actua una persona com cal:

ex.1 INT. SUPERMERCAT

CAIXERA.- Son 23 con 95.

PERSONA COM CAL.- Aquí té 51'44 per facilitar-li el canvi.


ex.2 EXT. CARRER

IDIOTA.- Está muy lejos Heron City?

PERSONA COM CAL.- A 3'21 milles nàutiques.


ex.3 EXT. PLAÇA MAJOR

CRETÍ.- Qué hora es nen?

PERSONA COM CAL.- Falten vint-i-set minuts per tres quarts i mig de dues.


ex.4 INT. COMISSARIA

POLI.- Dígame su peso y altura.

PERSONA COM CAL.- 2164 unces líquides i 1'94 iardes.


proveu-ho. va molt bé. fent pensar a la gent fareu amics i convertireu aquest món en un lloc més interessant.

indolència

vaig anar amb els meus nebots a port aventura aquest cap de setmana. hi havia molt de gordo indolent, molt de xandall i molta quilleria. estava petat, això si. però la crisi ha fet estralls i els xarnegos que altres anys anaven a la molina ara van a port aventura. els que anaven a port aventura ara van a l'aquari de barcelona i així progressivament fins arribar a la gent que acaba de pont a can tunis.

però fins i tot entre tot aquest horror de gent amb reduccions psíquiques importants hi ha lloc per la brillantor. vet aquí un diàleg que vaig sentir mentre feia cua per pujar a l'huracán condor:

quillo 1: "[...]la peli aquella del niño que está en el cine y mira películas tó el día"

quillo 2: "cinema paraíso[sic]"

quillo 1: "no, gilipollas, el último gran héroe"

quillo 2: está guapa.

i la conversa va acabar aquí. no va haver tertúlia posterior. observi's la concreció del diàleg. a vegades ens entretenim en converses futils, tirant-nos els plats al cap i cagant-nos en la puta mare d'aquell que diu que "the killing" és la millor peli de kubrick o el mònguer que assenyala que hitchcock està sobrevalorat. mentre nosaltres merdegem per aquest món de Déu, hi ha un contingent de persones que es pixen en la dialèctica i van per feina: treballen, tenen fills, es baixen politonos i moren.
extingim-los, per favor.

ep, parlem-ne

rànking: els millors guitarristes desconeguts

us heu fixat que tots aquests grupets de puta merda toquen cada cop pitjor? no us indigna que els nanos d'avui pensin que tocar una guitarra enxufada a una play 3 es pensin que saben tocar la guitarra? jo em vaig criar en l'època dels guitar-heros, heavies afeminats amb pantalons de ciclista que tocaven a velocitats absurdes i feien solos de sis minuts sense venir a cuento de res. on queda tot allò? ja ningú sap tocar la puta guitarra o què? l'altre dia vaig sentir "el guitarrista de pignoise toca de puta madre". bé, el tio que va dir això té la sort que no duia una navalla a la butxaca per apunyalar-li la femoral allà mateix.

és trist que el jovent no conegui als satrianis, hendrixs, van halens o stevevais, però també hem d'aplicar-nos el cuento i per això vull dedicar aquest humil blog a honorar la memòria de tres pobres guitarristes que van donar la vida per aquest bell instrument i que van acabar morts miserablement i tocant en garitos de merda - que al cas ve a ser el mateix.

3. shawn lane



aquest misteriós gordo que toca més ràpid que el vent era un tio escarransit de jove. va gravar videos increïbles de tècnica jazzera i va estar a punt de ser una superestrella, però va acabar tocant en bars on no li fotien ni puto cas. quan la va dinyar només va sortir una miserable ressenya a la guitar player. mort de psoriasis reumatoide amb 40 tacos.

2.chris whitley



si, ja sé que sempre parlo d'aquest home, però és que és un dels més desconeguts, més desgraciats i amb més talent de la història. no podia faltar en aquesta llista de pàries. mort de càncer als 45 tacos.

1. danny gatton



un habitual de les jam sessions, conegut com a "l'humiliador", perquè qui pujava a tocar amb ell marxava abutxarat de l'escenari, apabullat pel display de tècnica del bo d'en Danny. si teniu la decència de veure aquest clip, menyspreables fills de puta, observareu que aquesta llegenda, un dels millors guitarristes del puto univers, està tocant en una merda de garito sota una diana, mentre la gent es fot unes birres i tira dardos a la seva cara. el tio no només toca a la seva bola, passant de tot, sinó que no el sentireu fer ni una punyetera nota en fals ni repetir cap truc en 6 minuts de solo. glòria beneïda, nois. tothom dempeus després de sentir-lo tocar. es va fotre un tret amb 49 tacos, en un garatge cutre.

parlar per la tele

l'altre dia, al telenotícies migdia, feien una mena de repor del concert de franz ferdinand a barcelona. no tinc res en contra d'aquests moderniquis, només que una vegada vaig estar molt a prop del bateria i feia pudor a CACA. de veritat, us ho juro. a part d'això i de que no arriben ni a una merda a la sola de la sabata de cap dels grups que imiten, no els vull cap mal.

el problema, com sempre, són els fans. apareixia un noi modernet, al repor aquest que us comento, un nano d'uns 26 o 27, amb un serrell d'aquests que costen dues hores davant del mirall, camisa de quadros, corbata i foulard de maricó. el tio va dir el següent, per tal de definir els seus ídols:

"franz ferdinand és al rock el que rodtxenko és a l'art: abstracció"

mira subnormal: franz ferdinand són tan abstractes com una patada als ous. si vols música abstracta escolta arvo part o el metal machine music. no m'agraden aquests tontopolles que van a una exposició a la pedrera i et tracten de colar un gol a cada pas.

si al pla de bolonya, nois. mireu què estan fent els nanos amb l'educació que els esteu donant: franz ferdinand són rodtxenko. toca't els ous.